Antoni Rovira i Virgili neix a Tarragona el 1882. El 1900 comença la carrera de dret a Barcelona. La prematura mort de la mare l'obliga a deixar els estudis i tornar a Tarragona per dificultats econòmiques de la família.
Entra en contacte amb els cercles republicans i d'esquerres de Tarragona i forma part del Centre Republicà i del Partit Republicà Democràtic Federal. Inicia les col·laboracions a la premsa local i és el fundador i president de la Joventut Federal de Tarragona, des d'on funda i dirigeix La Avanzada (1902), un setmanari d'ideologia federal. Als vint-i-dos anys estrena el drama ibsenià Nova vida a l'Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera (1904). Després de l'intent fallit de catalanitzar l'Ateneo, funda l'Ateneu Tarragoní. És un dels organitzadors de les Vetllades d'Art Modern, que intentaven portar les obres teatrals més innovadores del panorama barceloní a Tarragona.
El 1905 guanya un concurs periodístic organitzat per El Poble Català i, l'any següent, hi ocupa una plaça de redactor i s'instal·la a Barcelona. Escriu crítica teatral i cròniques de política estrangera, amb les que aconsegueix una gran popularitat. Al mateix temps, col·labora en d'altres publicacions com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, El Gall, Renaixement i Unió Catalanista, i el 1908 dirigeix La Revolta, un setmanari nacionalista republicà de curta durada. La Biblioteca d'El Poble Català li encarrega la traducció catalana dels clàssics de literatura anglesa La lletra vermella de Nathaniel Hawthorne i La crida del bosc de Jack London, ambdós publicats el 1910 i reeditats fins els nostres dies.
Participa a la fundació de la Societat Catalana d'Edicions (1911), que publica principalment assaigs, però també novel·les, poesia i narrativa breu. L'any següent crea la Revista de Catalunya. També publica assaigs de temes polítics i històrics com La representació proporcional en el sufragi universal (1910), Història dels moviments nacionalistes (3 vol., 1912-1914), La nacionalització de Catalunya (1914) i La guerra de les nacions (5 vol., 1915-1925). En aquest període, també publica un Diccionari català-castellà & castellà-català (1913), Novíssima ortografia catalana (1916) i Gramàtica elemental de la llengua catalana (1916), les primeres obres que difonen la normativització de la llengua catalana per l'Institut d'Estudis Catalans i Pompeu Fabra; en línia amb les seves idees que vinculen nació, societat i llengua.
De l'Esquerra Catalanista a Acció Catalana (1914-1923)
El 1914 funda el partit polític Esquerra Catalanista i, per desavinences amb la línia ideològica, abandona El Poble Català i funda el setmanari La Nació. Accepta un càrrec al Servei de Premsa de la Mancomunitat i reprèn la carrera de dret, que finalitza el 1916. Inicia les col·laboracions a La Veu de Catalunya i a La Publicitat, i manté una gran activitat com a conferenciant arreu de Catalunya. Segueix publicant assaigs de temes històrics i polítics, com ara El nacionalismo catalán (1916; en castellà per arribar al públic madrileny); Nacionalisme i federalisme (1917), Història de Rússia: des dels temps primitius fins als temps actuals (1919), els set volums de la Història nacional de Catalunya (1922-1934), i la biografia Pau Claris: estudi biogràfic i històric (1922). El 1922 és un dels fundadors del partit Acció Catalana.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, abandona Acció Catalana per desavinences doctrinals i, més tard, funda Acció Republicana de Catalunya (1930) i el diari La Nau, vinculat al partit. Torna a impulsar la Revista de Catalunya (1924), que dirigeix fins el 1929, i edita l'Anuari dels Catalans (1923-1926). Publica Teatre de la natura (1928), un recull d'articles apareguts a La Publicitat, amb reflexions filosòfiques i morals, relats novel·lescos i fragments més o menys autobiogràfics. Tot seguit prepara la publicació d'un altre volum similar, Teatre de la ciutat, però resta inèdit fins el 1963. També publica Els polítics catalans: Enric Prat de la Riba, Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Francesc Cambó (1929). Després de la derrota del seu partit en les eleccions de 1931, ingressa a l'Esquerra Republicana de Francesc Macià.
La República i la Guerra Civil (1931-1939)
El 1932 és elegit diputat per Tarragona al Parlament de Catalunya. Durant la República, col·labora a El Sol, La Humanitat, Meridià i Revista de Catalunya. Escriu llibres de divulgació per a joves i infants com Història de Catalunya (1933) i L'11 de Setembre del 1714 (1934). També continua publicant conferències, estudis, assaigs i biografies: Defensa de la democràcia (1930), El Corpus de Sang (estudi històric) (1932), Resum d'història del catalanisme (1936) i Valentí Almirall (1936). El 1937 guanya el premi Valentí Almirall de la Generalitat de Catalunya pel recull Quinze articles (1938), publicats durant la Guerra Civil. Uns mesos més tard, és elegit vicepresident primer del Parlament de Catalunya, i emprèn un viatge a la URSS, reflectit en una sèrie d'articles publicats a la premsa barcelonina que serien aplegats pòstumament en el volum Viatge a la URSS (1968).
A causa del seu càrrec públic, roman a Barcelona fins l'entrada dels franquistes a la ciutat, i s'exilia a última hora, amb la seva família, a Montpeller i després a Perpinyà. Forma part del govern de la Generalitat a l'exili presidit per Josep Irla. Escriu el llibre de memòries Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l'èxode català, publicat a Buenos Aires el 1940, un dels testimonis més impressionants dels darrers dies de la Guerra Civil i de l'exili català. A Mèxic, publica el seu únic recull de poesia, La collita tardana (1947). Mort a Perpinyà el 1949.
Durant la dictadura franquista la seva obra pateix una forta persecució i censura. A partir de mitjans de la dècada de 1960 es comença a recuperar la seva figura i apareixen nombrosos reculls d'articles, publicacions de materials inèdits i antologies que arriben fins als nostres dies.
Quan el 1991 es crea la universitat de les comarques del sud de Catalunya, es tria el nom de Rovira i Virgili en homenatge a "un dels més importants teoritzadors i divulgadors de la causa nacional de Catalunya, president que fou del Parlament de Catalunya i exemple de civisme, treball i estima pels valors del nostre poble". La Universitat porta amb orgull el seu nom com a expressió dels valors que la guien: defensa de la democràcia, voluntat de servei públic, i compromís i responsabilitat social.
Fonts:
Antoni Rovira i Virgili és l'autor de més d'una cinquantena de llibres entre assaigs històrics sobre nacionalisme, biografies, llibres de memòries, reculls d'articles, narrativa breu, llibres d'història per a joves, manuals de divulgació d'ortografia i gramàtica, una obra de teatre i un recull de poesia.
Com a periodista, va escriure milers d'articles sobre política internacional i història nacional catalana, així com crítica teatral i literària entre altres temes, en publicacions com El Poble Català, La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Humanitat, La Nació, Meridià, Mirador, L'Esquella de la Torratxa, La Mainada i és un dels fundadors i directors de la Revista de Catalunya (1924) i del diari La Nau (1927).
Com a traductor, és responsable de la traducció catalana dels clàssics de literatura anglesa La lletra vermella de Nathaniel Hawthorne i La crida del bosc de Jack London, reeditats fins els nostres dies.
Una mostra del volum de la seva obra és el fet que la Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili recopilada per Felip Calvet i Teresa Rovira ocupa més de 560 pàgines, només amb els títols i referència de tots els articles i llibres publicats.
Teatre
Narrativa
Poesia
Traducció
Història infantil i juvenil
Llengua
Assaig polític
Assaig històric
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
