Barcelona, 3 d’agost de 1918 — Barcelona, 2 d’octubre de 1991

Maria Aurèlia Capmany va néixer a Barcelona el dia 3 d'agost de 1918, a la Rambla de les Flors. Es va iniciar acadèmicament a l'Escola de Dona Mercè Climent, l'Escola Montessori (1920-1926) i a l'Institut Feminal, per passar després a l'Institu-Escola dependent de la Generalitat de Catalunya, que representava l'avantguarda educativa de l'època i seguia les directrius de la Escuela Libre de Enseñanza.

Alhora, en aquest Institut-Escola va iniciar les seves activitats literàries, concretament quan va participar en un concurs de contes esperonada pel seu professor Ramon Ezquerra. Seguint la idea del seu pare, segons el qual tots havien de saber un ofici, durant aquests anys aprenia a gravar el vidre a l'Escola Massana, compaginant-ho amb els seus estudis

El 1937 ingressà a la Universitat Autònoma, però només va poder completar el curs 1937-38. Acabada la Guerra Civil li anul·laren els estudis realitzats, de tal manera que va haver de passar una revàlida del batxillerat. Malgrat tot, va aconseguir realitzar els dos cursos de comunes en un de sol, la qual cosa li va permetre matricular-se el 1940 a la branca de Filosofia, pagant-se els estudis universitaris treballant com a gravadora de vidres. El 1942 va realitzar els exàmens de llicenciatura. Com a ajudant del Dr. Font i Puig es va preparar per al doctorat, aprofundint en l'estudi de la VI Eneida de Plotí. Però després de tres anys com a ajudant de càtedra abandonà el món universitari (1945). A continuació, impartí classes de filosofia en diferents col·legis i acadèmies particulars, fins que la contractaren a l'Instituto Aléniz de Badalona.

Durant la seva estada a Badalona, va compaginar aquesta docència amb les classes a l'escola Isabel de Villena de Barcelona, que funcionava des de 1939 amb un equip de professors procedents de l'Institut-Escola. En l'escola Isabel de Villena, a més de les classes de filosofia, exercia d'animadora: ensenyava les danses populars apreses del seu pare, i sovint va dirigir representacions teatrals escolars, per a les quals va escriure un dels seus primers textos dramàtics. El 1951 la van nomenar directora d'aquest Institut i el 1967 va deixar definitivament el món de l'ensenyament per a dedicar-se de ple a activitats literàries.

Els anys quaranta participà en activitats culturals clandestines, i entrà en contacte amb el grup d’intel·lectuals de la revista Ariel (1946-51). Després d’un any com a directora d’un institut de secundària de Badalona (1951), en 1952-53 cursà estudis, becada per l’Institut Francès, a la Universitat de la Sorbona. Inicià la seva trajectòria literària en la novel·la, gènere que domina tota la seva producció: el 1947 fou finalista al premi Joanot Martorell amb Necessitem morir (1952), premi que guanyà un any després amb El cel no és transparent. La seva novel·lística reflecteix la recerca d’un estil personal, des del to líric i impressionista de L’altra ciutat (1955) a l’objectivitat davant la personalitat de la narradora a Betúlia (1956). Continuà amb noves temptatives (Tana o la felicitat, 1956; Ara, 1958) fins a El gust de la pols (1962), lenta investigació narrativa sobre un personatge a través de la història de la família, La pluja als vidres (1963), El desert dels dies (1966) i Un lloc entre els morts (1967), premi Sant Jordi 1968, en què enfronta un intel·lectual català jove de l’època preromàntica amb les idees de la Revolució Francesa. A Feliçment, jo sóc una dona (1969) mostra la visió de les formes que uns determinats ambients socials van donant a una dona que s’hi adapta. El 1970 publicà Vitrines d’Amsterdam, seguida de Cartes impertinents (1971), Quim/Quima (1971), ficció que juga amb la transposició i les identitats d’un mateix personatge, El jaqué de la democràcia (1972), en què contraposa creació i crítica literàries, Vés-te’n ianqui! O, si voleu, traduït de l’americà (1980), Lo color més blau (1982), en què mostra a través de la relació epistolar l’evolució de dues amigues de posicions ideològiques oposades, El cap de Sant Jordi (1988) i La rialla del mirall (1989), darrera de les seves novel·les en la qual reprèn el tema de l’amistat entre dos personatges d’orígens socials i familiars diversos.

Publicà també reculls de contes i narracions, que seguiren la mateixa evolució estilística i se centraren en els mateixos temes: Com una mà (1952), Cartes impertinents de dona a dona (1971), Numnius Dexter Optatur, Papa de Roma (1971), Coses i noses (1980), Fumar o no fumar (amb Pere Calders, 1988) i Aquelles dames d’altres temps (1990). De les incursions en el gènere infantil i juvenil destaca El malefici de la reina d’Hongria o les aventures dels tres patrons de nau (1981, premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil 1982).

Sempre utilitzant un to allunyat de l’academicisme que prioritza un llenguatge ric però fluid, assequible i eficaç, en el camp de l’assaig sobresurt la crítica a la condició subordinada de la dona (sigui explícita o camuflada a través de convencions més o menys honorables) i la reivindicació de la lluita feminista: La dona a Catalunya. Consciència i situació (1966), La dona catalana (1968), El feminismo ibérico (1970), De profesión mujer (1971), El feminisme a Catalunya (1973), El comportamiento amoroso de la mujer (1974), Dona, doneta, donota (1975), historieta il·lustrada en col·laboració amb Avel·lí Artís-Gener, La dona i la Segona República (1977) i Antifèmina (1978). Paral·lelament, reflexionà també sobre les desigualtats socials per raó d’origen familiar o de classe, les diferències ideològiques i les inèrcies imposades per les repressions del franquisme i de l’Església, les convencions de la mentalitat burgesa o la influència dels mitjans de comunicació de massa, així com sobre la naturalesa de la revolta juvenil i, a més, feu d’incursions en la crítica literària, tot plegat situat en una consciència de país i de la urgent recuperació de la identitat cívica i cultural: Dia sí, dia no. Apunts sobre la nostra societat actual (1968), Els vells (1968), La joventut és una nova classe? (1969), Salvador Espriu (1972), Poema i vers o El cor salvatge de Carles Riba (1973), Subirachs o el retrat de l’artista com a escultor adult (1975), Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia (1976), Dies i hores de la Nova Cançó (1978), Temps passat, notícia d’avui. Una història de Catalunya (1978), el recull d’articles Dietari de prudències de la secció “Dia rere dia” publicats a Serra d’Or entre els anys 1970 i 1980 (1981) i ¿Qué diablos es Cataluña? (1990), iniciativa didàctica adreçada al ciutadà mitjà espanyol sobre la identitat catalana. Importants també com a testimoniatge de la seva actitud vital, cívica i intel·lectual són els volums memorialístics Pedra de toc (1970), seguit de Pedra de toc/2 (1975), records de postguerra, Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989), als quals cal afegir el dietari de 1937-39, publicat pòstumament amb el títol de Batecs de vida (2018).

Autora i directora teatral, s’implicà activament en la creació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual impulsada per Ricard Salvat i estrenà Tu i l’hipòcrita (1959), El desert dels dies (1960) i Vent de garbí i una mica de por (1965), entre d’altres. Desenvolupà el teatre de cabaret d’intenció crítica amb Dones, flors i pitança (1967), La cultura de la Coca-Cola (1969) i Ca, barret! o varietats de varietat i tot és varietat (1984), entre d’altres, en col·laboració amb el seu company sentimental Jaume Vidal i Alcover, amb el qual convisqué des del final dels ans seixanta. Escriví en col·laboració amb Xavier Romeu Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), que assolí un gran impacte en les seves nombroses representacions clandestines, i posà en escena la novel·la Un lloc entre els morts, a més de L’ombra de l’escorpí (1971, premi Crítica Serra d’Or de teatre 1972). Complementà la seva projecció pública a través de nombroses adaptacions i traduccions d’obres d’altres autors tant per al teatre com per a la televisió a partir de guions propis. Durant els anys 1977-78 treballà en una història de Catalunya per a la ràdio, editada amb el títol de Temps passat, notícia d’avui (1979) i actuà en algunes pel·lícules, com ara El vicari d’Olot, de Ventura Pons.

A tot aquest conjutn d'activitats s'ha de sumar, a més, la seva tasca de traductora, sobretot d'aquells autors de llengua italiana o francesa que es podrien considerar més o menys afins literàriament a ella, com Italo Calvino, Elio Vittori, Vasco Pratolini, Marguerite Duras, Carlo Cassola...

Maria Aurèlia Capmany va ser una gran impulsora de la novel·la, de tal manera que va arribar fins i tot a dirigir, des de 1973, la col·lecció J.M (inicials de Joanot Martorell), en la qual va combinar la publicació de traduccions (des de Balzac a Virgínia Woolf) amb l'edició d'autors catalans (Pedrolo, Vidal Alcover, Riera Llorca, etc.) i la recuperació d'alguns dels anomenats "clàssics" (Genís i Aguilar o Joan Puig i Ferreter).

Presidenta del Pen Club Català (1979-83), el 1979 fou premiada pel Ministeri d’Afers Estrangers italià per la difusió de la literatura italiana mitjançant les seves traduccions, i el 1982 rebé la Creu de Sant Jordi. La seva actitud intervencionista la va portar a participar directament a la polítiaca dins del Partit Socialista de Catalunya, en el qual va ingressar el 1976; amb aquesta formació va acudir a les eleccions municipals per Barcelona el maig de 1983, i va resultar escollida. Fou regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1983-87) i, fins a la seva mort, responsable de l’àrea de publicacions del mateix ajuntament. Va morir als 73 anys d'edat a Barcelona, a causa del càncer que patia. La capella ardent es va instal·lar al Saló de la Reina Regent de l'Ajuntament d'aquesta ciutat.

Entre els anys 1993 i 2000 es publicà la seva Obra completa, en 7 volums. El 2018 se celebrà l’Any Maria Aurèlia Capmany en ocasió del centenari del seu naixement.

Manacor, Mallorca, 1923 — Barcelona, 2 de gener de 1991

Jaume Vidal i Alcover va néixer Manacor (Mallorca) el 29 de maig de 1923, on va passar la seva infantesa. Va ser el segon de sis germans, i nét del poeta Joan Alcover. El 1933 es va traslladar a Mallorca per a començar el batxiller a l'Institut de Palma de Mallorca. Un cop acabat el batxillerat, va anar a Madird a estudiar la cerrera de Dret. A causa del fracàs dels seus exàmens del curs 1942-43, i de la sol·licitud del seu oncle Guillem que anés a viure amb ells, se'n va anar a Barcelona i es va matricular a la Universitat d'aquesta ciutat. 

Els anys de residència a Barcelona li van servir per a familiaritzar-se amb la poesia catalana. Va entrar en contacte amb un dels grups clandestins, Estudi, de tendència catòlica, que comptava amb la protecció de Maurici Serrahima; els seus components eren, entre d'altres, Antoni Piferrer, Joan Barat, Adolf Nenot i Helena Blanc.

Acabada la carrera de Dret, l'any 1946 va tornar a Mallorca. De 1946 a 1948 participa en les sessions literàries a la Congregació Mariana, així com a la tertúlia de Sanchis Guarner, Llorenç Moyà, J.M. Llompart i Vidal Tomàs. Va realitzar una sèrie de lectures de poemes al saló dels germans Massot.

El 1949, ja que el seu pare desitjava que fos notari, va anar a Madrid a preparar les oposicions per a ingressar en aquest cos. Allà farà amistat amb Alfonso Sastre, Ignacio Aldecoa i altres del seu grup, i iniciarà la seva relació amb Villalonga, que durarà fins al 1967, any del seu trasllat  a Barcelona. En aquella època va col·laborar també amb el Diario de Mallorca i a la Prensa del Movimiento.

De 1953 a 1957 residí a Palma de Mallorca. Es decidí finalment a anar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València; allà va entrar en contacte amb Joan Fuster, Miquel Dolç i Miquel Terradell. En un sol curs va fer tots els cursos comuns de la carrera, i com que a València no s'ensenyava l'especialitat de Filologia Romànica va marxar a Madrid a cursar-la.  Sense acabar els estudis, va tornar a València, on va impartir classes de literatura en una acadèmia. Després va residir a Palma de Mallorca; durant vuit anys es va dedicar a l'ensenyament.

L'any 1968 va tornar a Barcelona. Allà acabà l'especialitat de Romàniques durant el curs 1970-71, i va presentar i llegir la tesi de llicenciatura sobre l'obra de Guillem Roca i Seguí, poeta satíric mallorquí de final del segle XVIII. Després va cursar les assignatures del doctorat, i va llegir la tesi doctoral del dia cinc d'octubre de 1976; el seu tema era l'edició del text llatí, traducció i anotació del poema medieval Liber Maiorichinus. Després realitzaria també els estudis de Filologia Catalana.

Des de 1972 va impartir diverses assignatures relacionades amb la literatura catalana a la Delegació Universitària de Barcelona a Tarragona: el curs 1972-73, el responsable d'aquesta Delegació va demanar al responsable del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona un professor que s'encarregués de l'assignatura Literatura i Cultura Catalanes, i Jaume Vidal Alcover va ser l'escollit. Posteriorment, obtindria la càtedra de Literatura Catalana i Crítica Literària a la Facultat de Filosofia i Lletres d'aquesta Universitat.

Durant aquesta dècada, va dur a terme molts treballs d'investigació, i va promoure diverses col·leccions literàries, com per exemple Foc Nou, Èpsilon, Biblioteca Universitària Tàrraco.

Autor d'una extensa obra poètica, narrativa i teatral, va publicar també diversos treballs sobre folklore i tradició oral, sobre filologia, sobre literatura, història i teatre; en totes elles destaca la seva sensibilitat en l'ús de la llengua literària, i una vocació didàctica en el seu tractament, així xom una profunda preocupació per la manera en què l'home usa la pròpia vida. Va començar a escriure relativament aviat; la seva primera novel·la, Les primeres pluges, la va escriure als 22 anys.

És autor d’una extensa obra poètica, narrativa i teatral, en què destaquen la seva sensibilitat en l’ús de la llengua literària i una vocació didàctica en el seu tractament, i també una profunda preocupació per la manera com l’home esmerça la pròpia vida. Són representatius en aquest sentit els llibres de poemes El dolor de cada dia (1957), Sonets a Eurídice (1962), premi Mossèn Alcover, Dos viatges per mar (1965), premi Ciutat de Palma, Terra negra (1970), premi Carles Riba, El fill pròdig (1970) i Sonets alexandrins (1981). Com a narrador cal esmentar les novel·les Sophie o els mals de la discreció (1971), Visca la revolució! (1974), Didó i Eneas (1976 i 1980) i continuà amb el cicle de cinc novel·les Els dies i els anys , del qual publicà: Tertúlia a ciutat (1976), La vida fàcil (1987), Els intocables (1987) i Els sants innocents (1989). Fou guardonat, també, amb el premi Víctor Català per Les quatre llunes (1969); altres reculls de narrativa curta són: Recull de llegendes (1978), Tres suites de luxe 91979), Dues rondalles farcides i altres narracions (1980) i Antologia de contes, rondalles, llegendes, exemples i facècies (1981). Com a dramaturg és autor d' Oratori per un home sobre la terra (1969), Manicomi d’estiu o La felicitat de comprar i vendre (1969), La fira de la mort (1970), Edip (1977) i diverses adaptacions. Destacà com a estudiós de la literatura catalana i publicà, entre d’altres, Els trets fonamentals de la literatura catalana (1978), Llorenç Villalonga i la seva obra (1980) i Síntesi d’història de la literatura catalana (1980), a més d’una colla d’edicions crítiques i treballs sobre folklore i tradició oral. Traduí, entre d’altres, a Foscolo, Rimbaud, Brecht i Proust.

Al llarg de la seva carrera literària, va ser guardonat amb una sèrie de premis com són: Faula de Crítica (1957), Carles Riba (1967), Mossèn Alcover de Poesia (1962), Ciutat de Palma (1962), Víctor Català per a contes i narracions (1968), etc. Va ser finalista del premi Sant Jordi amb la novel·la Sophie o els mals de la discreció (1971).

Jaume Vidal Alcover, així mateix, va dur a terme una extensa activitat com a traductor d'obres de Foscolo, Rimbaud i Brecht, entre altres. Va estudiar i publicar l'obra de Berenguer d'Anoia, Francesc d'Olesa, Sebastià Gelabert, Guillem Roca Seguí i alguns anònims antics.

Es va jubilar el 29 de maig de 1988, anny que li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el dos de gener de 1991 va morir a Barcelona.

Barcelona, 26 de febrer de 1868 — Barcelona, 8 d'octubre de 1954

Autodidacta, s'interessà en l'estudi dels costums catalans, i especialment les rondalles, les cançons i les danses populars.

Va ser un dels qui impulsaren la fundació de l'Orfeó Català (1891), del cor del qual va formar part durant anys; allà va aprendre cant gregorià, i de l'Esbart de Dansaires (1907), i va dirigir l'Esbart Català de Dansaires (1909). Així mateix, va ser un mebre molt actiu del Centre Excursionista de Catalunya, no tant per la seva participació esportiva com per la recopilació de cançons, danses i llegendes que efectuava en les excursions que es realitzaven en l'esmentat Centre. Treballà a l'Arxiu Municipal de Barcelona, i col·laborà en les seves publicacions.

El 1907, amb Rafael Tudó, fundà l'Esbart de Dansaires, primera organització d'aquest tipus existent a Catalunya, que pretenia propagar la dansa popular catalana; la seva presentació es va dur a terme el mes de gener de 1908 a l'Associació de Lectura Catalana i dos anys després a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. Dos anys després, desapareguda l'Associació, passà a dirigir l'Esbart Català de Dansaires, que havia fundat Tudó l'any 1908. Des de llavors, Capmany es convertí en un dels principals especialistes en dansa catalana, i va dedicar al seu estudi una part molt important del seu treball. Pronuncià un gran nombre de conferències, va escriure molts articles i desenvolupà una gran activitat en aquest sentit.

Des de l'inici de l'any 1916 va exercir com a mestre de jocs folklòrics i de cançons i danses populars a la Casa de Maternitat de Barcelona, instal·lada a les Corts de Sarrià. Igualment, va impartir aquestes matèries a l'Escola Montesori de la Diputació de Barcelona des de 1915 a 1920, així com en l'Institut de Cultura per a la Dona des de 1914 a 1919, en l'Escola de Pàrvuls Montessoriana de la senyora Vigneaux des de 1916 a 1927, en l'Institut Feminal de 1925 a 1932 i, periòdicament, en altres centres de similars característiques.

Altres activitats que cal tenir en compte relacionades amb el món del folklore són la composició i direcció de la dansa i la tècnica, amb la col·laboració de la mestra Pauleta Pàmies; presidí o formà part dels jurats qualificadors en diversos concursos de sardanes celebrats a Barcelona i altres ciutats de Catalunya, dirigí l'espectacle per a nens Narionetes i Titelles a la Sala Reig l'any 1922; organitzà i dirigí, a sol·licitud de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, la festa popular infantil anomenada Sortija, celebrada als jardins de l'Escola del Bosch a la muntanya de Montjuïc, interpretada per alumnes de les escoles municipals barcelonines l'any 1924; a la Semana Algonodera que té lloc al Palau de Belles Arts de Barcelona l'any 1930, presentà l'adaptació d'un ball oceànic anomenat Dansa de les ones, i recuperà el ballet tradicional barceloní denominat Cavalls cotoners.

Aureli Capmany, així mateix, intervingué en l'ordenació i classificació de l'Arxiu Mas, treballant-hi des de 1916 fins a 1922, especialment a la secció de folklore, amb un important dipòsit de negatius fotogràfics.

El 1903 funda la revista infantil en Patufet; ell li va donar el nom i en va ser el primer director. En Patufet es va publicar amb gran èxit durant 35 anys.

Va dur a terme la catalogació del Calendari folklòric de Catalunya, per encàrrec de la secció Espanya Historicoartística de la Generalitat de Catalunya, l'any 1917.

La seva obra va ser molt extensa, però va quedar dispersa en publicacions i esporàdiques edicions. La seva activitat com a articulista va ser molt intensa; va col·laborar en nombroses publicacions, i tenia una marcada preferència per les dirigides al públic infantil. Com a articulista de temes folklòrics es podria destacar la seva col·laboració en els següents diaris i revistes: La Renaixença (1902-1904), Occitània (1905), La Veu de Catalunya (1918-1929), La Nostra Llar (1922), La Publicitat (1928), El Matí (1929-1933). Col·laborà en els següents diaris: Gent Nova (Badalona, 1907-1914), Vida Gràfica (1925), Gazeta de les Arts (1925-1926), Bella Terra (1926), Barcelona Atracció (1926-1947), El Iman (1926), Dulcería Artística e Industrial (1927-1933), Radio Lot (1927), D'Ací i d'Allà (1928-1930), Radio Barcelona (1928), Llegiume (1928), Esplai (1931-1936), Mirador (1931), Ceràmica Industrial y Artística (1932), Catalunya Radio (1932-1933), Teatre Català (1932), Plançons (1933), Universitat Catalana (1933), La Mainada (1921-1923), Rondalla del Dijous (1909-1924).

Des de 1901 a 1913 publica la col·lecció titulada Cançoner Popular, on apareixen més de cent cançons populars catalanes, a les quals afegí notes i comentaris, i il·lustrada pels millors dibuixants de Catalunya. Va ser prologada er Ernest Molinés Braseés, Melcior Rodríguez Alcántara i Apel·les Mestres.

Entre els seus escrits destaquen: La Dansa grega, Rondalles per a nois (1904); Els jocs de l'infantesa en l'antiguitat: Grècia i Roma, il·lustrats amb dibuixos de l'època (1918); Jocs populars (1921); Passat i pervenir de la cançó popular (1921); Com es balla la sardana (1922), il·lustrada amb planxes i dibuixos i n'inclou la història, la tècnica i l'estètica; El ball popular a Catalunya: el contrapàs, editat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya (1922), il·lustrat amb gravats dins i fora del text; Cançons i jocs cantats de la infantesa, editat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i amb la col·laboració de Francesc Baldelló (1923), il·lustrat amb dibuixos i música; Cardedeu i la dansa popular (1924); Com es balla la sardana (1924); La rondalla catalana (1927); El tradicionalisme en els jocs i joguines de la infantesa (1928); De marionetes a titelles (1928); Cronología de Barcelona (1928), amb la qual participà i guanyà el concurs organitzat per la Societat d'Atracció de Forasters; "La dansa a l'escola" en Quaderns d'Estiu (1915-1922), publicació del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona amb il·lustracions i acompanyades de música; La dansa en el segle XIX (1930), El baile y la danza (1931); El ball popular a Catalunya (1948); El ball i la dansa popular a Catalunya (1948); En Joan Serrallonga en el folklore català; La sardana a Catalunya (1948).

I entre els seus estudis sobre costums populars: Gegants i caps grossos (1922), Ordinacions per la Confrafia dels Mestres de Llegir, Escriure i Comptes de la ciutat de Barcelona anys 1740 (1923), L'ombrela, el parassol i el paraigua (1923), Paremiologia del comer y del beber. Comidas y banquetes cortesanos en el reinado de Felipe III (1928), La Iglesia de Santa Ana de Barcelona (1929), Barcelona retrospectiva, col·lecció fotogràfica de seixanta aspectes ciutadans desapareguts, acompanyada de notes històriques i descriptives (1929), Xiquets de Valls, Ball de Bastons, Ball de Caputxes, dansa de la mort (1931), Calendario popular de Barcelona (1932), Apunts sobre els gremis barcelonins (1933), Ombres xineses (1933), El cafè del Liceo (1943), Baladrers de Barcelona (1946) i Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).

Extret de https://www.urv.cat/ca/vida-campus/serveis/crai/on-podeu-cercar/llegats-i-donatius/bio-ac/

Sant Feliu de Codines, 15 de juliol de 1854 — Barcelona, 1934

Va néixer i viure en el si d'una família de comerciants i fabricants. Als 15 anys va anar a Barcelona, on va cursar les primeres lletres i els estudis de batxillerat al col·legi de Sant Lluís de Barcelona, i els de Dret a la Universitat d'aquesta mateixa ciutat; el 1878 va obtenir la llicenciatura en Dret Administratiu, i l'any següent en Dret Civil i Canònic. Acabada la llicenciatura es va traslladar a Madrid, on va seguir els cursos de doctorat.

Home polifacètic, Farnés es distingirà en el camp de l'advocacia, el periodisme, la taquigrafia, el folklore i el catalanisme.

Va exercir durant deu anys la seva professió d'advocat, ocupant-se sobretot d'afers criminals. Paral·lelament, Farnés desenvolupa una notable activitat periodística, col·laborant incansablement en p>erses publicacions catalanistes, com per exemple Diari Català de Valentí Almirall, La Renaixensa (en la redacció de la qual va entrar el 1880, quan es va convertir en diari), L'Arc de Sant Martí, La Veu de Catalunya, La España Regional, Revista de Catalunya, Lo Pensament Català, Lo nostre temps... Especialment remarcable va ser el setmanari L'Arc de Sant Martí, publicat a Sant Martí de Provençals de manera gairebé ininterrompuda entre 1884 i 1892. Es tractava d'una publicació redactada entre altres per Ernest Molina i Manel Folguera, situada a l'avantguarda del catalanisme de l'època.

Va actuar en quasi totes les associacions catalanistes, fent conferències o exercint càrrecs com el de secretari i bibliotecaria del Centre Català, i va ser un dels fundadors de l'Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista. Va ser inclòs en el personal administratiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, se li va confiar el Registre General i se li va atorgar el títol de taquígraf oficial, càrrec que va exercir en p>ersos dels congressos que es van organitzar. La seva col·laboració en aquesta Esposició Universal li va valer la medalla de plata, i especials elogis del Comitè Executiu.

Els seus treballs per al foment i ensenyament de la taquigrafia van ser molt notables. Deixeble del doctor Balari, i seguint el sistema de Garriga, col·laborà en la fundació a madrid del Instituto Taquigráfico Español, del qual va ser secretari; com també ho va ser de la primera Corporación Taquigráfica del sistema Garriga establerta a Espanya. Va presidir, igualment, l'Institut Taquigràfic de Barcelona (que havia fundat el 1914) i la Revista de Taquigrafia, que també havia fundat. Com a redactor taquigràfic del diari La Vanguardia de Barcelona, va ser un dels primers en aplicar la taquigrafia a la recepció de les conferències telefòniques de premsa, pels volts de l'abril de 1895. En els Foment del Treball Nacional va exercir el càrrec de professor de taquigrafia, a més d'ésser oficial primer de secretaria i bibliotecari-arxiver; en aquest període, va traduir el sistema decimal de Brussel·les, i el va aplicar per primera vegada a l'Estat Espanyol. La càtedra de taquigrafia de l'Ateneu Obrer de Badalona va ser també ocupada per ell des de la seva fundació.

Alhora, publicà p>ersos treballs sobre aquest tema, com són: Diccionario según el método Garriga (1889), Curso teórico de taquigrafía castellana (1911), Estudios de homografía del sistema Garriga (1914) i Taquigrafia catalana segons el mètode Garriga (1931).

Però Farnés va ser sobretot, un notable folklorista. Va ser un incansable investigador de les cançons, les parèmies i les tradicions orals populars catalanes. Les seves investigacions i recuperacions el van situar al capdavant dels escritors i comentaris del folklore, de tal manera que totes les seves narracions, apòlegs, faules i llegendes han estat traduïdes al castellà. El seu meritori treball va culminar el 1913 amb la publicació d'Assaig de paremiologia catalana comparada, una obra molt ambiciosa però de la qual només se'n va publicar un primer volum amb 259  de les més de 12.000 mostres que tenia recollides. Així mateix, publicà una col·lecció de rondalles i unes narracions populars catalanes. Va pertànyer a l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.

La seva producció purament literària en gran part queda plasmada en revistes i fulls solts, amb diferents pseudònims i sense signar. Va conrear la novel·la, el conte i la paremiologia. Entre els seus treballs d'aquest gènere cal citar La borda (novel·la de tema social), Reivindicació del llenguatge en les escoles primàries (Barcelona, 1910), Informes relativos a las industrias peninsulares de confección que exportan a Ultramar (Barcelona, 1895). Algunes de les seves obres en vers li van valer distincions en certàmens públics.

Va formar part de jurats en p>ersos certàmens literaris, i per dues vegades (1890 i 1891) va ser mantenidor dels Jocs Floras de Barcelona.

En darrer lloc, cal assenyalar que en la seva joventut va ser un important pensador polític en el camp del catalanisme, sobretot entre 1886 i 1893. La seva participació en la política activa es va concretar tant en la seva presència i col·laboració en les primeres grans associacions del catalanisme polític, com en la seva aportació a la doctrina catalanista d'aquest període. Sebastià Farnés va ser un membre destacat del Centre Català (primera experiència unitària del catalanisme polític, fundat per Valentí Almirall el 1882), de la Lliga de Catalunya (grup escindit de l'anterior el 1887) i de la Unió Catalanista, federació d'entitats i associacions catalanistes de tot Catalunya fundada el 1891. Alhora, juntament amb Narcís Verdaguer i altres personalitats creà dues importants associacions: el Foment Catalanista, l'objectiu essencial del qual era fer arribar el catalanisme als obrers barcelonins, i l'Associació de Propagansa Catalanista, amb la tasca de popularitzar el programa catalanista a les p>erses comarques de Catalunya. Tot i la seva important contribució als orígens doctrinals del nacionalisme català, la seva activitat política cessà gairebé del tot a partir de 1893, sobretot perquè per damunt de tot va ser un folklorista.

Extret de https://www.urv.cat/ca/vida-campus/serveis/crai/on-podeu-cercar/llegats-i-donatius/bio-sf/